"Déu és cada vegada més petit i la ciència cada vegada més gran", aquesta és una frase seva que em va impactar. Arribarà el dia en què la ciència ens condueixi cap a aquest déu que creiem existeix, sigui el que sigui déu?
Des del punt de vista anatòmic i biològic hi ha una afirmació que jo repeteixo constantment i és que "qualsevol temps passat sempre va ser pitjor". En analitzar les dimensions de la felicitat, està comprovat que les persones religioses són més feliços. En lloc de vislumbrarla com una relació d'oposició entre religió i ciència absolutament frontal, hem de veure com una relació amorosa. En definitiva el camp de la ciència és cada vegada més gran i el de la religió menor, o més centrat.
Potser les persones religioses són més feliços perquè interpreten el món a la seva manera ...
És clar, tenen menys incertesa. Precisament aquesta va ser una de les grans introduccions de la física quàntica en els anys 20 i 30.
És a dir, a més coneixement més incertesa ...
Encara que sigui sorprenent, és així. Hi ha alguna cosa que va dir Marx i que era totalment cert. Tenia un retret als que ell anomenava monetaristes, i els deia "vosaltres cada vegada sabeu més de menys fins que ho sabeu tot de res". Era la primera llança contra aquesta especialització característica de la revolució industrial a la qual ara estem posant fi. En medicina, per exemple, recorrent a aspectes que havíem oblidat absolutament, com són la salut del benestar i les emocions. Els metges no han sabut dir-nos res de la seva naturalesa i de com es gestionaven. Els grans científics d'ara estan descobrint que la consciència és una part molt petita comparada amb l'inconscient. Però en l'inconscient emmagatzemem una quantitat enorme d'informació que dóna lloc a la intuïció.
La intuïció és una forma de coneixement?
La gestió emocional ha pogut iniciar la seva difusió gràcies a tres grans revelacions. Una és l'inconscient, quan es manifesta que la intuïció és una fórmula de coneixement tan vàlida com la raó. La segona va ser gràcies a un estudi que va descobrir que els taxistes de Londres tenien l'hipocamp major que la mitjana dels ciutadans per la dificultat de aprendre una guia de carrers tan enrevessat. L'última revelació és la que jo anomeno la finestra del temps. És un estudi que es va fer a Columbia amb nens de quatre a nou anys. A cada petit se li posava un caramel sobre de la taula i la mestra els deia que si quan tornés el dolç seguia aquí els donaria un altre. En aquest estudi es va demostrar que els que van tenir la força de reprimir l'instint primari d'agafar el caramel i menjar-se'l tenien una adolescència normal, sense drogues, i d'adults una bona feina. En canvi, els altres van passar per una adolescència conflictiva i una maduresa amb problemes per trobar feina.
És a dir, el terreny de les emocions és molt important però s'ha de saber dominar ...
No només dominar sinó gestionar-les. Un dels descobriments més recents en el camp de la medicina és que tenir una mica de tristesa, soledat i estrès, és bo. En la seva justa mesura et mantenen despert, en estat d'alerta davant amenaces i plaers.
Eduard, les dones tenen una vida emocionalment més rica que els homes?
No, és una qüestió de pràctica. Hi ha un experiment famós realitzat a Stamford on, d'una banda, es va observar a un grup de rates que sempre llepava les seves cries, les cuidaven, eren afectuoses, estaven pendents ... En canvi, un segon grup el formaven rates que no feien ni cas les seves cries. El que es va veure és que les cries d'aquest últim grup morien molt abans. No ha estat l'únic experiment. Està comprovat que l'experiència individual pot incidir sobre l'estructura cerebral i genètica. Va ser un gran descobriment que als metges els va costar molt assimilar.
¿L'afecte pot ser terapèutic fins i tot en patologies greus?
Clar. Està comprovat i és una cosa que els metges han hagut d'acceptar. Quan era petit el meu pare, que era metge, em portava els diumenges al manicomi on ell s'encarregava de la medicina general. Allà vaig descobrir, i alhora em vaig interessar enormement, per les interioritats d'aquestes persones. És molt curiós perquè la situació ha canviat molt des d'aleshores, però en el bàsic segueix sent la mateixa.
Qui deixa d'estimar, mor?
Efectivament. La dimensió personal és la que més s'associa amb la felicitat. En canvi, els diners no està relacionat, únicament quan s'està per sota d'un nivell de subsistència es correlaciona amb la felicitat, per sobre d'aquí no hi ha cap vinculació. Hi ha dimensions més importants que l'econòmica. Tenir un sentiment de control de les nostres vides, i especialment en els joves, també té relació amb la felicitat. I no depèn tampoc de la situació laboral.
I aquesta felicitat, és important compartir?
És molt important. En aquest sentit, tinc una anècdota que em va explicar un taxista de Madrid. Em va explicar que eren quatre amics i un d'ells, el més faldiller i amant de la gresca, cada divendres els portava a prendre una copa. Fins que li va tocar la loteria. En aquest moment va deixar el taxi i va començar a relacionar cada vegada menys amb els amics, fins que un dia l'hi van trobar mort a casa amb una barba que li arribava fins l'estómac. Què passa quan no tens contacte? No es produeixen neurones i et vas extingint. La solitud és la mort.
Amb els fàrmacs intentem suplantar d'alguna manera l'estat anímic de les persones?
Ara comença a haver científics d'intentar donar resposta a aquest problema. Quin és el principal inconvenient d'un fàrmac? En primer lloc el medicament resol situacions segmentals però afecta altres desenvolupaments dels que no som conscients. Ningú pot garantir els efectes secundaris al cap del temps. Però el segon problema és molt més greu. Un fàrmac pot resoldre una dificultat concreta de la memòria però no et fa més intel · ligent, és a dir, no transcendeix a altres facultats, per ara. Aquests dos aspectes fan que de cara al futur hagi certs límits a l'extensió dels fàrmacs.
Després de 50 anys, les teràpies gèniques segueixen estant en el llindar de la medicina personalitzada?
Als Estats Units estan fent passos de gegant en la medicina personalitzada de la mà de Francis Collins i el seu equip. De la mateixa manera que sabem que cada nen necessita un sistema educatiu diferent, en la medicina personalitzada passa el mateix. És curiós que en les facultats encara no s'ensenyi bé la genètica. Encara hi ha moltes dades que desconeixem.
La vida ens ensenya a acceptar els canvis?
Joan, com saps per la teva faceta d'empresari, el segon factor que determinarà la durada de la crisi serà la nostra predisposició a acceptar el canvi: saber conjugar la major capacitat de concentració amb la multiplicitat de suports digitals, la manera de governar, d'educar, d'innovar, de col · laborar en lloc de competir, de recórrer a la creativitat no només per pintar i de tirar per la finestra els procediments que entorpeixen el progrés.
Perfil
Eduard Punset Casals (Barcelona, ??1936) atresora una dilatada carrera en el món de la política i en el de la divulgació científica. Alguns recorden el seu paper en el Govern de Suárez com a ministre per temes relacionats amb la llavors CEE. També va ser diputat al Parlamet de Catalunya i va contribuir de manera decisiva a l'estabilitat política d'aquella època. Després de la seva etapa política va ocupar la presidència de l'extinta Enher, entre altres activitats relacionades amb la seva formació d'economista. Ha estat en els deu anys quan Punset ha cobrat especial rellevància mediàtica com a divulgador científic i escriptor. / Silvia C. Carpallo.
Veure entrevista a Salut y Medicina