ENTREVISTA A LLUÏSA FERRER, presidenta de la Fundació Oncolliga Girona.

26 d’agost de 2019 · Clínica Bofill

“EL NOSTRE TREBALL ÉS LA NOSTRA GRAN FORÇA”

Text: ANA MOSQUERO| Fotos: HAROLD ABELLAN

Lluïsa Ferrer - Entrevista Revista Clínica Bofill Notícies -CBN

La Lluïsa Ferrer és la cara visible de la Fundació Oncolliga però al seu darrere hi ha una tasca social realitzada per gairebé un centenar de delegats i voluntaris que, mitjançant les seves iniciatives, aconsegueixen la col·laboració de milers de persones per donar suport a projectes vinculats amb la malaltia del càncer. La Lluïsa Ferrer, amb el seu entusiasme i vitalitat en explica el moment àlgid que viu la Fundació i com va convertir-se en la seva presidenta.


Com és la Lluïsa Ferrer? Ens pots explicar una mica els teus orígens?

Els meus orígens són humils. Vaig néixer a Camós i vaig cursar els estudis primaris. Em vaig casar molt jove, amb 18 anys, i vaig tenir tres fills. Aleshores era mestressa de casa. Però als 23 anys vaig quedar vídua i vaig haver de fer un canvi de vida radical. Per tirar la família endavant, al costat de la ferreria del meu home vam posar una botiga, que va anar creixent fins al punt que es va convertir en el primer supermercat del Pla de l’Estany. I llavors, quan semblava que tot anava bé, una altra vegada la vida em va donar un cop molt fort: se’m va cremar la botiga.  Jo tenia 47 anys, i això em va fer replantejar molts canvis en la meva vida, creia que havia de fer alguna cosa més. Va coincidir que un dia em vaig trobar una amiga que em va parlar de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) i després m’hi vaig presentar.

Aquí va començar la teva tasca social, doncs?

Exacte, vaig començar a col·laborar amb l’AECC. Al cap d’uns quants anys d’estar-hi, es va formar la Lliga Catalana d’Ajuda al Malalt de Càncer i em van venir a buscar per demanar-me si en volia formar part. Em va semblar una proposta molt interessant i sobretot vaig veure molt atractiu el fet de començar un projecte així des de zero, de treballar en un àmbit més petit que l’AECC, de manera que de seguida vaig acceptar.

I com es va convertir en fundació, la Lliga?

Al començament la Lliga es va gestar a la part del darrere d’una botiga de disfresses a prop del riu Güell. Quan vam començar hi havia una presidenta i un president, tots dos afectats de la malaltia del càncer, i tenien idea del que es necessitava. En concret, es van adonar que els afectats oncològics estaven molt ben cuidats quan eren a l’hospital però que, en canvi, quan en sortien no rebien prou suport, quedava com un buit. Aleshores la Lliga Catalana d’Ajuda al Malalt de Càncer va comprar un pis a tocar de l’hospital perquè els familiars de les persones hospitalitzades poguessin anar a descansar i a dormir. Però en aquells moments hi havia una llei que deia que totes les associacions havien de declarar i pagar un percentatge molt elevat dels beneficis que obtenien, com si fossin empreses. Arran d’això, i tenint en compte que nosaltres treballàvem de manera desinteressada no pas per obtenir beneficis, sinó per oferir un servei a la societat en l’àmbit de la sanitat, vam demanar què podíem fer per diferenciar-nos d’una empresa qualsevol. Per això ens van aconsellar convertir-nos en una fundació, que és d’utilitat pública i sense ànim de lucre. Va ser un tràmit burocràtic, al capdavall.